No tenint nòmini ma nd’iant a podi’ tenni’ a millas e a millas: fortzis totus cussus chi no podeus tzerimoniai. Su nòmini de is màscaras o is màscaras de su nòmini?  Ti càstiant, ti forrogant, ti tzérriant e t’ingollint a passus de imballus antigus in moris chi scint de prantu e Poesia, de anninnias cantadas a iscuriu, de Mamas mannas chi annuant filus de vida e de morti. Adóbius de diis e de notis in lampaluxis ancà su tempus no est stória ma contu. De ita? Issas nant  e inguni lassant arrastus fungudus e aberint srucus chi lompint a su Tempus de is tempus.

 

Is màscaras de Giampietro Orrù, regista de sa Cumpangia teatrali Fueddu e Gestu, di annus i annus impenniau in-d-una circa funguda in su mori de is identidadis, ti scàpiant aintru milli sentidus. Difìcili mannu a ddus contai ca no sempri is fueddus scint nai de s’ànima. Massimamenti de s’ànima in circa. E de custas màscaras – fatas de linna, de peddi, de ossus e corramenta – su totu circau e calancun’’orta agatau po cumbinatzioni (parit!), in terras de aillargu e de acanta, teneus abbisongiu po nai de unu contu chi no ispaciat. Su chi s’ingollit a castiai chene timoria unu scuriu fitianu po ndi torrai tempus de alientu e bellesa. At essi’ chi po agatai a nosu etotu, lixeraus de dónnia cadena e presoni chi su caminu in sa terra si ’onat,  depeus intrai, a passu lébiu e a coru in manus, aintru de custu imballu e pigai a bratzetu custas carotas chi connoscint eita totu in palas nostras s’est apillau e cantu umbras de pecaus – fortzis mai cumìtius –  s’ant postu in pitzus?  Su sonu si scàpiat e i s’ànima andat……

 

Po cumprendi’ unu pagu de prus su sinnu de custas màscaras eus bófiu intendi’ eita ndi narat e chini, cun sciri fungudu, ddis at arregallau no sceti deretu di esisténtzia – donendiddis bisura e sétiu – ma fintzas tretu e logu in is ispetàculus suus de ancà issas chistionant, prangint, baddant i abbitant is Logus de s’Ómini.

 

– Eita est po tui, Giampietru, sa màscara? Primu di éssiri regista, po tui ómini?

 

No est fàcili a cumpriri custu pentzamentu. Po mimi, sa màscara est una trampa, unu latzu chi podit frimai unu sentidu, unu pentzamentu po ddu podi’ castiai in profundidadi e arrexonai a pitzus de s’ómini. Custus momentus chi sa màscara “cassat”, cuntenint sa morti e sa vida acapiadas a pari e issa podit pigai in sei su spìritu de dolu e prexu de chini dd’at donau forma, dda bistit o dda mirat.

 

– Est una màscara umana sa chi ses pentzendu e fendusì connòsciri?

 

Est una màscara chi s’ómini bistit in ocasionis nodias, in teatru, a carnevali e podit essi’ cun bisura de cristianu, de animali o de fantasia.

 

– Una màscara de sentidus acapiaus a s’umanidadi?

 

Certu, narat de sa realtadi de s’ómini e in primis de is timorias, disigius e bisionis cosa sua. Sa màscara est una scultura, sa primu forma de scultura destinada a sinnalai s’identidadi de unu o de totu una comunidadi. Sa forma de scultura prus bella, segundu mei, poita podit pigai in sei totu una filera de sentidus e de chistionis chi narant de sa vida materiali e spirituali de s’ómini, de s’arti, de sa poesia. Est fata po essi’ bìvia, no sceti mirada.

 

– Una vida sceti aintru de una màscara o medas?

 

Sa màscara est sempri gràvida de calincuna cosa chi depit acuntessi’, pronta a cuntenni’ e a donai prus de una vida, a rapresentai no sceti cussa de donniunu ma cussa de totus puru. Ti fatzu un’esémpiu prus acanta a su teatru. In su spetàculu de Fueddu e Gestu a suba de Lionora de Arborea, cun d’unu testu poéticu chi tui connoscis beni, s’interpreti de sa reina, si presentat cun d’una màscara po sinnalai ca no est sceti su personagiu storicu chi connosceus, ma est s’idea de sa fémina, de sa “mama” chi est sèmini de “s’umanu”. Duncas, sa màscara tenit unu poderi simbólicu, e custa est una de is cosas chi prus m’amàiant de issa.

 

– Ma tui candu ddas fais, candu ti ponis ananti de sa matéria chi agatas, chi circas, chi ti truessat puru, scis giai eita vida donai a cussa màscara o su trabballu chi ndi bessit a foras est unu médiu  fra tui e issa?

 

Totu nascit candu atopas sa matéria chi crosat a s’idea chi t’asi fatu de sa bisura chi depit tenni’ su personagiu de rapresentai. Est cumenti chi fatza un’arrexonamentu cun sa matéria – siat linna o àtera cosa – e candu cumentzat a pigai forma cumprendu chi mi podit torrai o no. Medas bortas su chi apu firmau in sa menti o in-d-unu disìnniu no est su chi mi torrat sa matéria. Tandus depu gherrai tra issa e s’idea mia che nuis chi mudant de sighiu. Po nai, chi sa linna portat una ferida, unu nuu, depu andai in d’una diretzioni diferenti de su chi portau in conca  o abandonai ca podit capitai chi própriu po cussa “ferida”, po mesu de is manus mias, sa matéria esprimat issa puru su chi ’olit nai. Est custa sa vera maiia. Mi praxit a ddoi giogai cun sa matéria, a mi ndi torrai a pigai su tretu giustu de cuntatu cun issa, a ponni’ in giogu is millis màscaras chi deu e totu, fortzis, seu.

 

– Nc’at unu materiali chi preferis?

 

Preferru cussus naturalis, ma candu mi serbit po su personagiu, trabballu sa plastica, s’arràmini e lamieras de ferru puru. Certu sa linna, s’ortigu, sa peddi funt un’àtera cosa: candu s’atori bistit una de custas màscaras issa est cument’a chi respirit cun issu i apoderit su chi issu in cussu momentu est: traballu, sudori, pentzamentus de su spiritu chi intèrpretat. Su mundu de s’ómini intrat in issa e ddoi abarrat.

 

– Totus is màscaras tuas fintzas a imoi ant tentu unu logu distintu ancà si pòdiri esprìmiri, su teatru: unu logu privilegiau po chi sa màscara chistionit a s’ómini?

 

Sa màscara est aina e òpera in su matessi momentu chi mi permitit de arribbai a su coru de s’idea chi m’apu fatu de teatru. Issa est unu resumu de s’esisténtzia, no contu spraxiu in sa stória, ma s’esséntzia de sa stória, aici cument’ est esséntzia sa Poesia.

 

Is màscaras tuas arregordant animalis e bisionis umanas, tui ddus fais chistionai impari. Est sa parti ancà s’adóbiant animali i ómini su logu de importu de sa màscara?

 

Eia, poita mancai portit bisura di ómini in fundu ddoi est sempri su mundu de s’istintu animali. In is spetàculus, medas bortas, sa realtadi s’atopat cun s’imaginatzioni, àteras bortas custas bisuras s’amesturant e funti duas caras de sa matessi medalla, in cunfiantza cun su mundu de s’inconsciu. Is màscaras bocint s’identidadi superficiali po ndi fai’ apillai cussa prus cuada de is sinnus universalis: is archétipus.

 

In custu caminu acapiau a sa màscara, as agatau unu logu de cunfrontu e di adóbiu nodiu cun is màscaras de àteras culturas?

 

Candu trabballu a pitzus de unu testu de teatru, o de unu personagiu, cumentzu a pentzai a sa màscara chi s’atori iat a podi’ cratzai. M’acatu abellu-abellu ca andendu a fundu si torrant a presentai is màscaras de s’antiga memória sarda fatas de sa matessi sustàntzia de cussas chi s’agatant in àteras partis de su mundu puru. Po mimi est unu giassu po cumprendi’ e adobiai is àteras culturas, sa crai chi podit aberri’ s’’enna de is atóbius prus bellus e de sabidoria cun is àteras identidadis.

 

– Is màscaras de su connotu cosa nosta ant apoderau su in prus in Barbagia, mancai comente e memória funguda apartengant a totus is sardus. Custu, sempri chistionendu de identidadi eita bolit nai: unu sentidu di aparténentzia prus débbili ancà no ddoi est prus sa màscara?  

 

No, creu chi sa chistioni si potzat ponni’ in manera diferenti: nc’at logus ancà est forti sa traditzioni de sa màscara e àterus chi tenint espressionis culturalis diferentis ma a su própriu de cabbali e importu cantu sa màscara: festas, ballus, cantus, atóbius nous, formas nobas de si manifestai a su mundu cument’a sardus. Certu,  sa Barbagia tenit una sienda chi ddi permitit de rapresentai totu sa Sardìnnia, una sienda aici forti chi balit siat po su passau chi po oi. Ma castiendu beni, no nc’at comunidadi chi no tengiat una màscara, ca sa màscara no est sceti cussa fata de linna, ortigu o àteras matérias: nci funt cussas socialis chi si fissant in d’unu personagiu, in dd’unu caràtiri, in su modu de chistionai, de fairi, di èssiri e aici nendu.  Si podit nai ca sa màscara rapresentat sa sociedadi e podit capitai chi, chini no ndi tenit una arrexinada in sa stória, siat prus dispostu a pigai màscaras socialis fatas de modus di èssiri e de fai’ e nai di àteras culturas, sentza ddas cumprendi’ a fundu, arrischendu de no ddas atobiai, ma de ndi tenni’ unu svantagiu.

 

– Po mesu de sa màscara unu podit agatai unu mundu diferenti aintru de issu e totu? A innui ingollint is màscaras tuas?

 

Sa màscara ti permitit siat de ti sprigai a faci lìmpia cun-d-unu personagiu siat de ti castiai aintru : in sa memória prus funguda de nosu etotu. Po cussu dda timeus, comenti medas bortas timeus bisus e disigius cosa nostra, ma dda timeus puru  ca est una cosa chi no podeus ghiai  comenti boleus nosu. Sceti intrendu in cunfiantza cun issa podis arrennesci’ a cumprendi, chene timi’ ti depis intregai a issa e sa màscara ti nci portat in-d-unu mundu diferenti chi est su mundu cosa tua prus fungudu chi, su in prus de is bortas, tui no connoscis.

 

Tui de pagu asi fatu una mostra de is màscaras tuas  in-d-una bidda riconnota de a petotu po essi’ sa ’idda de is màscaras: Mamoiada. A su cunfrontu de àteras bortas chi ddoi ses bandau est stétiu un’atopu diferenti o no?

 

Sa soddisfatzioni est stétia manna e in prus ddoi est stétiu s’orgogliu de pòdiri pratziri su chi benit de s’agoa cosa tua cun su chi benit de s’agoa de is àterus. E poi, Mamoiada est una ’idda nodia diaderus po cumprendi’ eita bolit nai màscara:  no sceti po is istudiosus chi ghiant su museu ma própriu po sa genti. Scint eita est su materiali, eita trabballu ddoi at a palas e funt fintzas e prus predispostus a cumprendi’ s’imposta chi sa màscara podit portai in su teatru in-d-unu rituali chi podit èssiri comenti e cussu de is Mamuthones. Mancai is màscaras mias bivant in su teatru, in -d-unu tretu diferenti de su chi est su carrasegare insoru, mi seu agatau in domu mia.

 

In cali manera is màscaras chi fais tui chistionant a s’ànima de is ateras màscaras nostras de su connotu?  

 

Primu de totu poita tenint una continuidadi ca s’arrexini de ancà movint est sa própria: una andat e crescit in sa diretzioni de sa traditzioni e s’àtera in cussa creativa de su teatru, chi funt perou acapiadas a pari, ca su teatru nascit própriu de is ritualis antigus e de su carrasegare chi est, de su restu, su momentu ancà sa comunidadi s’adóbiat po sinnalai su passai de is stasonis de s’una a s’àtera, una nascit e s’àtera morit: morti e vida, vida e morti. A sa própriu manera, in teatru custu est unu de is momentus prus importantis poita ca s’atori candu si presentat in sa scena depit “mòrriri” issu comente e persona e depit donai vida a su personagiu, a sa màscara.

 

– Tui imoi ses fendu unu trabballu cun Pablo Volta – su fotografu famau po ai fatu connosci’ a su mundu acodeddus importantis de is intrànnias de sa Terra nosta – própriu a pitzus de is màscaras. Comenti cust’adóbiu?

 

Cust’adóbiu movit própriu de Mamoiada. Cumbinatzioni? Preneta? Ddoi seus andaus una pariga de bortas impari e seus arribaus a chistionai de s’importàntzia chi iat a podi’ tenni’ in su teatru sardu, sa màscara, datu ca teneus custa traditzioni aici forti. Una ripresa chi no bolit nai a stròciri, ma interpretai e s’arrexinai in sa stória nostra. Arrexonendu si seus agataus de acórdiu ca candu una cultura at bófiu nai cosas nobas est dépia torrai a is arrexinis, a is momentus e is logus de is màscaras. A pitzus de custu est su traballu chi seus fendu e chi sighit un’àteru arrastu nodiu cumentzau e cumpriu cun is fotografias de Barore Ligios: The Villasor Factory.  Torrendu a Pablo, issu at bìviu in Parigi e ancora ddoi abbitat, ca imoi puru si pratzit tra sa tzidadi francesa e Santu Sparau. Própriu a Parigi at connotu totu cussu movimentu culturali acapiau a is avanguàrdias stóricas: cubismu, surrealismu, dadaismu. Totus is artistas, poetas, scritoris, chi ndi fiant parti  colletzionànt màscaras: de s’Àfrica, Oceània, Àsia, Cina, Giaponi.  Custus artistas, po nai calincuna cosa de nou, ant dépiu castiai fintzas e a-i- custus mundus, a is culturas chi s’apoderànt frimas a s’ómini chi teniat – e medas bortas ancora tenit – un’acàpiu forti e fungudu cun sa Natura. Cun totu custus esémpius de importu mannu, in Sardìnnia, póberus nos, nc’at ancora genti chi si ghetat a pari po chi siat giustu o sballiau a apoderai is traditzionis de lingua e cultura popolari. De su restu e chini scit de su pillu, sceti de su pillu podit contai. Nosu circaus, cun su teatru, de pigai esémpius de sa stória nostra, circaus de ddu fai’cun lebiesa ma no cun superficialidadi. Sa lebiesa s’otenit própriu andendu in su fungudu de is cosas, cumenti lébius funt is Mamuthones mancai su passu insoru praxat grai.

 

A nosu si parit ca is màscaras de Giampietro si potzant torrai coloris,  bisus e Poesia arrexinaus in su Tempus chi at biu s’obrescidroxu de s’ómini aberendusì a is primus passus de ponni’ in sa terra e fendu caminu. De custu mori podit nasci’ unu mundu nou ancà no bincit s’apariéntzia nì su mercau de is sentidus ma sa sustàntzia de sa vida podit èssiri su logu fungudu de donniunu de nosu chi no timit e adóbiat sa màscara sua e sa de is àterus.